Una freda nit

Un texto que escribí hace muuuuchos años... creo que durante la ESO, y me apetecia colgarlo

"La lluna era al firmament coronada per centenars de brillants estrelles que fèien pampallugues. Il·luminat amb la pàl·lida claror que aquestes projectaven, un home es guiava pels carrerons de Barcelona. El so de les seves passes ressonava per tot arreu, trencant el sepulcral silenci que envoltava la nit. Una nit estranya, que semblava amagar alguna fosca intenció.

El càlid alè de l’home s’esmunyia per entre les seves dents. Un alè que es convertia en un gas fumejant, que es fonia en la gelor de la nit que envoltava la ciutat.

El fred, que semblava sorgir de les mateixes pedres, era molt intens.  S’esmunyia dins del cos de les seves víctimes, però semblava que l’home ja ho sabia, perquè anava cobert amb una fosca capa que quasi s’arrossegava pel terra, a més de tapar-se la cara amb una caputxa.

Dong... Dong.... Les campanes de l’església indicaven que només faltava un quart d’hora per a que la lluna arribés al seu zenit.

De sobte, una gota de llum va passar dringant per davant de la seva cara. Era un floc de neu. En aixecar el cap, es va adonar que els pocs núvols que cobrien el cel, començaven a descarregar un mantell de pàl·lida blancor a l’empedrat dels carrers.

Va continuar avançant fins que va arribar a la casa. Una llum projectava l’ombra d’un home  al terra del carrer, a través d’una finestra de vidres opacs.

L’home es movia pel seu interior, d’un cantó a l’altre. Semblava estar acompanyat d’altra gent, com si a l’interior de la casa s’hi celebrés una reunió, d’on sobtadament va brollar una forta riallada. Poc després, un home elegantment vestit va sortir tancant d’un cop la robusta porta de fusta de roure i mentre s’estava al llindar de la porta, s’anava posant un feixuc abric de pell que semblava molt car.

Tot això havia vist l’home que havia estat caminant sol pel carrer fins que en arribar davant d’aquella casa, s’havia esperat en un racó poc visible i a la fosca. L’home de l’abric de pell el va veure i se li va atansar amb passos ràpids i sorollosos, que delataven la fúria i la ira que carregava en el seu interior.

-Hola Barón – li vaig dir jo amb el meu millor i més educat castellà – Ha cambiado de idea? ¿Ya no desea mis servicios?

-Cállate – em va contestar tirant-me una bossa plena de monedes d’or –Es el doble de lo acordado, así que asegúrate de matarlo hoy. No quiero que ese desgraciado vuelva a acercarse a mi hija... mañana vuelvo a Madrid y como vea aparecer a ese cerdo por palacio otra vez… haré que alguien más capaz se encargue de el, y también de ti- va dir amb una cara carregada d’odi.

-Tranquilo Barón, no tema, yo hago bien mi trabajo- Vaig dir, reprimint la meva ira.

-Eso espero- Va contestar mentre es dirigia al carruatge que l’esperava a la cantonada del carrer.

Vaig fer una reverència mentre el cotxe de cavalls passava sorollosament  davant meu. Les rodes, a l’igual que les ferradures dels cavalls, retrucaven contra el terra empedrat, deixant la marca de les peülles i les roderes a la neu verge.

Vaig esperar, tranquil·lament, a l’ombra d’un edifici proper fins que finalment un jove va sortir per la porta de la casa. Semblava encara més ric que el Baró. No era molt alt. Devia fer un metre i setanta centímetres, cabells llargs i foscos, ulls clars, bell de rostre. No era pas un mal partit, però l’odi del Baró devia de venir del fet que el jove no fos noble, sinó burgès, i a més segurament era català. Caminava trepitjant fortament el terra, com si estigués enrabiat. Quan va passar per davant meu estava tan pensarós que no em va ni veure. Quan estava a punt de girar per una cantonada, em vaig posar a caminar sigil·losament per darrera seu, com tantes vegades havia fet.

Em vaig anar acostant fins que el vaig tindre al meu abast.

Una de les meves fredes mans es va posar a l’espatlla del jove. Ell es va girar amb un gran ensurt, com si hagués vist el tètric espectre de la mort recolzant una de les seves esquelètiques mans al seu damunt. Com si d’una horrorosa falç es tractés, la meva daga va descriure un gran arc abans de clavar-se a l’estomac del noi.

Novament la fulla de la meva daga s’enfonsava a les entranyes d’una víctima, i en treure-la, un doll de sang començà a brollar de l’interior de l’home. Sempre em quedava absort mirant com la sang queia a terra, contemplant la cara de la meva víctima mentre exhalava el seu últim alè, mentre notava com la vida se li escapava del cos.

Desprès de netejar la daga, la vaig guardar.

Una vida mes.

N’havia arrabassat tantes que aquest fet ja no tenia cap importància.

Mentre m’anava allunyant d’aquell tros de carn exànime, pensava que aquella nit feia molt fred."